L’ARRIBADA DE L’HOME A LA LLUNA

A finals del decenni dels 50 del segle XX, durant el període de lideratge de Nikita Khrusxov, la Unió Soviètica (URSS) va agafar clarament la davantera en la carrera espacial que havia entaulat amb els Estats Units (EE UU). Els soviètics van enviar a l’espai el satèl·lit Sputnik, seguidament el primer ésser viu, la gossa Laika, i, finalment, el primer ésser humà, Iuri Gagarin.

Arran dels grans èxits soviètics, el nou president nord-americà, John Kennedy, va incrementar de manera espectacular el pressupost destinat a la NASA, cosa que també van fer el seu successor Lyndon Johnson i Richard Nixon. L’Agència espacial instal·lada a Houston, a l’estat de Texas, va començar llavors els programes Apol·lo, amb la missió de portar una expedició que arribés a la lluna, i una vegada instal·lada al satèl·lit, se’n pogués investigar les seves propietats.

El número 11 dels aparells Apol·lo dissenyats, tripulat pels astronautes Neil Armstrong, Buzz Aldry i Michael Collins, va ser el primer en posicionar-se a la lluna, sent Armstrong qui va tenir l’honor de posar-hi peu per primer cop, fent el mateix més tard Aldry, mentre Collins va romandre en tot moment en l’interior del coet.

Després d’aquella gesta, una de les grans fites tecnològiques i científiques de la humanitat, la NASA va seguir portant tripulacions al satèl·lit, però arran dels grans problemes que va patir la missió número 13, de la qual fins i tot es va realitzar un film, dirigit per Ron Howard i protagonitzat per Tom Hanks, els EE UU van decidir abandonar els treballs lunars i centrar-se en altres aspectes, com l’exploració de Mart.    

A la foto, Armstrong i la bandera de barres i estrelles.