DESPRÉS SEGONA GUERRA MUNDIAL

Durant el transcurs de la Segona Guerra Mundial, tal com va fer amb altres regions de la zona, com les Filipines o Birmània, l’exèrcit japonès va ocupar la regió de la Indoxina, una colònia de França, que aquest país va recuperar arran de la derrota definitiva de l’estat nipó en la gran contesa planetària. Tanmateix, durant l’ocupació japonesa del sud-est asiàtic, a la regió, molt especialment al Vietnam, va créixer de forma important un sentiment nacionalista que estava disposat a no posar-li les coses fàcils a la metròpoli europea, sobretot pel que fa a la guerrilla del Viet Minh, d’ideologia comunista i molt influenciada per la recentment instaurada República Popular de la Xina. El gran líder sobiranista d’Indoxina era Ho Chi Minh, un home que es va convertir en un autèntic mite al Vietnam, no només per tractar-se del gran artífex de la seva independència, igualment perquè va ser el gran estrateg de la part septentrional del país que va lluitar contra les tr...

Després de la descolonització, molt intensa als continents d’Àsia i Àfrica, durant les dècades dels anys 50 i 60 del segle XX, molts dels nous estats no van voler involucrar-se en cap dels dos blocs de la Guerra Freda, el liderat pels Estats Units i el comandat per la Unió Soviètica, tot i que poques vegades de fet ho van aconseguir. La localitat indonèsia de Bandung va ser la seu de la primera conferència dels anomenats estats no alineats, quan, juntament amb el país amfitrió, que acabava d’aconseguir la independència d’Holanda i era llavors presidit per Muhammad Sukarno, un home amb una ideologia propera al comunisme, van trobar-se noves nacions sobiranes, com l’Índia de Jawahartal Nerhu o la Ghana de Kwame Krumah, així com estats com la Iugoslàvia de Josip Broz Tito o l’Egipte de Gamal Abdel Nasser. Malgrat l’esforç d’alguns dirigents de no apropar-se a cap dels dos grans blocs mundials, el capitalista i el socialista, com va ser el cas de Tito, que va aconseg...

La segona meitat del segle XX, més o menys entre la finalització de la Segona Guerra Mundial i la caiguda de la Unió Soviètica, l’Amèrica Llatina va ser past de greus, bàrbares i terribles dictadures de caire feixista, en molts casos, i per evitar el perill comunista, amb l’ajut i el suport dels Estats Units. La revolució cubana, que va acabar amb èxit el primer dia de l’any 1959, i la consegüent aproximació del govern de Fidel Castro a la Unió Soviètica, després de l’intent d’invasió de Bahía de Cochinos, va provocar que els Estats Units estiguessin molt alerta a nous brots d’insurrecció comunista a l’Amèrica Llatina, fins el punt de donar suport a dictadures tan cruents com la xilena o la nicaragüenca. Molts estats llatinoamericans van patir durant la segona meitat del segle XX règims autoritaris, feixistes i anti-democràtics, entre els quals es poden destacar els que van tenir-hi lloc en països com Argentina, Bolívia, Brasil, Guatemala, Haití, Nicaragua, Parag...

Després de la Segona Guerra Mundial, diferents factors van motivar que s’instaurés l’anomenat estat del benestar a diferents estats europeus: la necessitat de reconstruir uns països que havien quedat destruïts després del conflicte planetari, el record del crack de la borsa novaiorquesa de Wall Street per l’excés del protagonisme de la iniciativa privada o l’intent d'aturar els partits comunistes, molts forts en llocs com França o Itàlia. El cert és que les noves polítiques socials van funcionar perfectament i, per exemple, el gran derrotat de la Segona Guerra Mundial, Alemanya, va viure un autèntic miracle econòmic, malgrat que el país havia quedat en runes arran dels bombardeigs aliats al final de la contesa. Igualment, estats com el Regne Unit, França o Itàlia, un altre dels perdedors del conflicte bèl·lic, van transcórrer per una conjuntura econòmica molt positiva, sobretot durant la dècada dels 60 del passat segle. Tanmateix, la gravíssima crisi econòm...

Un grup de militars, encapçalats pel general Gamal Abdel Nasser, va portar a terme un cop d’estat contra la monarquia egípcia del rei Faruk I, un aliat d’Occident durant la Guerra Freda. Amb el nou règim republicà, el país nord-africà va instaurar un govern de caire nacionalista i favorable a la unitat de tot el poble àrab. Una de les primeres mesures de Nasser, fidel a la seva política de caire proteccionista, va ser la de nacionalitzar el canal de Suez, en el qual hi tenien lloc importants interessos econòmics i comercials de les decadents potències europees del Regne Unit i França, que no estaven decidides a acceptar l’acció del rais egipci. La contrarietat de britànics i francesos es va unir al temor d’Israel, que esperava una atac de Nasser, que des d’un primer moment es va mostrar contrari a l’estat hebreu i favorable a una política panarabista per defensar conjuntament els interessos de l’ètnia, fet que semblava força complicat per les grans diferències q...

L’estiu de 1990, les tropes de l’Iraq, país llavors presidit amb mà de ferro pel dictador Saddam Hussein, va envair la potència petrolífera de Kuwait i la va annexionar a l’estat, provocant l’acció una important i gravíssima crisi política mundial. L’Organització de la Nacions Unides (ONU) va condemnar l’agressió de Hussein i, segurament pressionada pels Estats Units, amb grans interessos econòmics al petit emirat àrab, i en una època en què no era possible una rèplica d’una agonitzant Unió Soviètica, va donar un ultimàtum al líder iraquià perquè abandonés Kuwait. Tanmateix, Saddam no es va acovardir ni es va fer enrere i no va retirar-s’hi, raó per la qual, un contingent militar internacional encapçalat pels Estats Units, i en el qual també hi van participar estats europeus com la Gran Bretanya, França, Itàlia o Espanya, li va declarar, ja al mes de gener de 1991, la guerra a l’Iraq. La contesa, el primer gran conflicte televisat en directe, va ser una acció...