DESPRÉS SEGONA GUERRA MUNDIAL

L’any 1975, després de quasi quatre dècades de dictadura, va morir Francisco Franco, fet que va donar pas a la transició cap a la democràcia, que, malgrat el que es pugui dir des d’alguns sectors, sobretot aquells més conservadors, i a pesar de tenir alguns aspectes positius, com la rapidesa en què es van realitzar els canvis, va comptar amb un munt de factors negatius que encara avui perduren a Espanya. Arran de ser coronat com a rei Joan Carles I de Borbó, aquest va substituir, en el càrrec de primer ministre, el molt conservador Carlos Arias Navarro pel més progressista Adolfo Suárez, sense oblidar, però, que el polític d’Àvila havia estat ministre de Franco. Suárez, que va fundar el partit Unió de Centre Democràtic (UCD) va ser l’encarregat de portar a terme els canvis a l’estat espanyol.   Després de legalitzar-se el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i el Partit Comunista d’Espanya (PCE), encapçalats respectivament per Felipe González i Santiago C...

La política de l’apartheid a la República Sud-africana va suposar un dels exemples més vergonyosos, degradants i injustos de segregació racial, quan la població negra, clarament majoritària al país, va ser humiliada, discriminada i massacrada per la minoria blanca, poc més d’un 20% de la població total. Sud-àfrica i les regions més pròximes, com Namíbia, l’antiga Rhodèsia o Botswana, eren colònies de l’Imperi Britànic, que es va instaurar a la part austral del continent després de l’arribada de varis pobladors d’origen holandès, coneguts com els boers. Una vegada independitzat el país, es van poder observar ja mostres de segregació racial, però aquestes no es van fer molt evidents fins a les eleccions de l’any 1948, que va guanyar el Partit Nacional. El règim de l’Apartheid va separar la població per races i ètnies, és a dir, en blancs, negres, mulats i indis, molt nombrosos a la regió (fins i tot Mahatma Gandhi hi va habitar una temporada), segregant els habitant...

Durant la dècada dels 50 del segle XX, als Estats Units, essencialment als estats del sud, hi tenien lloc encara clares mostres de segregació racial, com per exemple als transports públics o als centres acadèmics. La lluita per la igualtat de la població afroamericana va començar, de forma simbòlica, quan Rosa Parks, una ciutadana negra, es va negar a atorgar el seu seient d’un autobús a una persona blanca a la ciutat de Montgomery, a l‘estat d’Alabama. La lluita pels drets civils dels negres nord-americans va tenir la seva època d’auge durant la totalitat del decenni dels 60, quan va aparèixer la figura del pastor evangelista Martin Luther King, nascut a Atlanta, a l’estat de Georgia, i el qual va apostar per una ruta de no obediència pacífica, molt semblant a la que va exercir Mahatma Gandhi a la Índia contra l’ocupació britànica, en la qual es demanava el dret al vot, la total igualtat entre races i ètnies o el final de la segregació. Sota el carismàtic liderat...

A la finalització de la Segona Guerra Mundial, les dues potències que n’havien sortit del conflicte, els Estats Units (EE UU) i la Unió Soviètica (URSS), les dues grans artífexs de la derrota de l’Alemanya nazi d’Adolf Hitler, van originar els dos bàndols, el capitalista i el comunista respectivament, que durant unes quatre dècades van dirimir l’anomenada Guerra Freda, formada per diferents altercats, conflictes i guerres portades a terme en el Tercer Món, lluny dels estats més desenvolupats. D’una banda, els EE UU van aconseguir - a part de dominar i controlar l’Amèrica Llatina, doncs, malgrat no poder impedir l’adveniment del comunisme a Cuba, va aconseguir, o almenys minimitzar, la consolidació d’aquesta ideologia en estats com Xile, propiciant el cap d’estat d’Augusto Pinochet a Salvador Allende, o Nicaragua, on va combatre el Sandinisme amb la confecció de la Contra - atraure els països d’Europa Occidental, com, a més del Regne Unit, França, Alemanya Occidental ...

A finals de la dècada dels 80 del segle XX hi van tenir lloc un munt de insurreccions al continent europeu contra els règims comunistes, durant el període de la Perestroika del premier soviètic Mikhaïl Gorbatxov. Va ser en aquella època quan van iniciar una duríssima transició Albània, Bulgària, Hongria, Alemanya Oriental, que, arran de la caiguda del Mur de Berlín, es va reunificar amb la part occidental; l’antiga Iugoslàvia, que va iniciar una etapa de cruents conflictes bèl·lics; Polònia, amb la figura cabdal del sindicalista Lech Walesa; Romania, amb l’execució del dictador Nicolai Ceaucescu; Txecoslovàquia, amb la Revolució de Vellut de Vaclav Havel, i la Unió Soviètica, que va desaparèixer i de la qual en van sortir 15 repúbliques independents. També a la llunyana Xina es va intentar una revolució per democratitzar el país asiàtic, en un període en què els governs de Den Xiaobing, el successor del Gran Timoner Mao Zedong, havien entrat plenament en una economi...

Durant la dècada dels 60 del passat segle, es van consolidar repúbliques àrabs de caire panarabista i nacionalista, marcades per un important populisme, properes, quant a la Guerra Freda, a la Unió Soviètica i profundament anti-israelianes. Els dos mandataris més significatius van ser l’egipci Gamal Abdel Nasser i el sirià Hafez al – Assad, que fins i tot van unir els seus estats de manera transitòria en l’anomenada República Àrab Unida. Israel, amb l’ajut de França i el Regne Unit, va envair Suez l’any 1956, arran de què Nasser nacionalitzés el canal, amb molts interessos econòmics de les dues decadents potències europees. Les crítiques a l’acció van suposar una de les escasses ocasions que, durant la Guerra Freda, va posar d’acord tant els Estats Units com la Unió Soviètica, que van exigir la retirada immediata de les forces d’ocupació en el que va ser un triomf moral del rais egipci. Seguidament, lluny de solucionar-se, la situació es va anar agreujant, en un...

L’Amèrica Llatina va ser, durant bona part del segle XX, un niu de dictadures, sent una de les més cruents, vergonyoses i terribles la que va protagonitzar la família Somoza a Nicaragua, país el qual va fer servir com si es tractés de la seva finca particular. Ja des de finals de la dècada dels 50, en el mateix període que hi va tenir lloc la insurrecció cubana contra el dictador Fulgencio Batista, van començar les activitats de les diferents faccions de la guerrilla sandinista, que va adoptar el nom en record i homenatge a Augusto César Sandino, qui es va rebel·lar contra l’imperialisme nord-americà i va ser assassinat per Anastasio Somoza García, el primer representant de la nissaga. Durant els últims anys del decenni dels 70, es va intensificar la pressió sandinista, que va rebre el suport de la Cuba de Fidel Castro. En una època en què el demòcrata Jimmy Carter, potser el president nord-americà més progressista i favorable als drets socials que hagi existit m...

El 18 de juliol de 1936, varis militars, entre els quals hi destacava Francisco Franco, capità general de les illes Canàries, es van aixecar contra el govern legítim i democràtic de la Segona República, fet que va originar, al no poder triomfar totalment el cop d’estat, una terrible Guerra Civil, que, arran de la victòria dels exèrcits nacionals, va provocar la llarga i cruent dictadura franquista. Els primers anys del franquisme, durant la dècada dels anys 40, en una època presidida per la Segona Guerra Mundial, en la qual Franco no es va involucrar plenament amb el seu aliat Adolf Hitler, Espanya va quedar aïllada del món i va optar per l’autarquia, fet que va originar enormes exemples de pobresa, misèria i fam en una bona part de la població espanyola. A mesura que l’Alemanya nazi començava a perdre el gran conflicte bèl·lic planetari, Franco va tenir l’habilitat de distanciar-se de Hitler i apropar-se a les potències aliades, fet que va permetre Espanya, ja ...