LA REPRESSIÓ DE TIANANMEN

A finals de la dècada dels 80 del segle XX hi van tenir lloc un munt de insurreccions al continent europeu contra els règims comunistes, durant el període de la Perestroika del premier soviètic Mikhaïl Gorbatxov. Va ser en aquella època quan van iniciar una duríssima transició Albània, Bulgària, Hongria, Alemanya Oriental, que, arran de la caiguda del Mur de Berlín, es va reunificar amb la part occidental; l’antiga Iugoslàvia, que va iniciar una etapa de cruents conflictes bèl·lics; Polònia, amb la figura cabdal del sindicalista Lech Walesa; Romania, amb l’execució del dictador Nicolai Ceaucescu; Txecoslovàquia, amb la Revolució de Vellut de Vaclav Havel, i la Unió Soviètica, que va desaparèixer i de la qual en van sortir 15 repúbliques independents.

També a la llunyana Xina es va intentar una revolució per democratitzar el país asiàtic, en un període en què els governs de Den Xiaobing, el successor del Gran Timoner Mao Zedong, havien entrat plenament en una economia de mercat i de tipus capitalista, però que, en canvi, no havia obert l’estat cap als drets civils bàsics, la llibertat d’expressió, la transparència o les llibertats individuals.

Va ser llavors quan molts estudiants universitaris, amb la col·laboració d’una sèrie d’intel·lectuals, entre els quals hi estava el màrtir Hu Yabang, i treballadors perjudicats per l’escalada neoliberal, que observaven com els seus llocs de treball perillaven i entraven en una vida més precària, incerta i inestable, es van rebel·lar contra el règim, acusat també de corrupció, i van elegir la plaça de Tiananmen, a Pequín, com a marc simbòlic.

Van ser setmanes, durant els mesos d’abril, maig i juny de l’any 1989, molt intenses, problemàtiques i expectants, en un període en què el govern xinès va mantenir moltes reunions per decidir quines mesures prendre davant la insurrecció, que semblava capaç d’acabar amb el comunisme al gegant asiàtic, vigent des del triomf dels revolucionaris de Mao feia exactament 40 anys.

Finalment, es va apostar per la pitjor de les opcions que el règim tenia sobre la taula, la de la repressió dels rebels. Els exercits d’infanteria i els tancs van entrar a Tiananmen i van provocar una autèntica massacre entre els concentrats, fins el punt que es va parlar de més de 1.000 víctimes mortals. Seguidament, el govern xinès, que ja havia instaurat la llei marcial, va expulsar del país la premsa estrangera i va ocultar al món la catàstrofe que s’estava produint.

És com a mínim paradoxal que el llavors màxim mandatari xinès, Xiaobing, hagués estat, unes dues dècades abans, una de les principals víctimes de la Revolució Cultural.

A la foto, tancs a Tiananmen.