L’APARTHEID A SUD-ÀFRICA

La política de l’apartheid a la República Sud-africana va suposar un dels exemples més vergonyosos, degradants i injustos de segregació racial, quan la població negra, clarament majoritària al país, va ser humiliada, discriminada i massacrada per la minoria blanca, poc més d’un 20% de la població total.

Sud-àfrica i les regions més pròximes, com Namíbia, l’antiga Rhodèsia o Botswana, eren colònies de l’Imperi Britànic, que es va instaurar a la part austral del continent després de l’arribada de varis pobladors d’origen holandès, coneguts com els boers. Una vegada independitzat el país, es van poder observar ja mostres de segregació racial, però aquestes no es van fer molt evidents fins a les eleccions de l’any 1948, que va guanyar el Partit Nacional.

El règim de l’Apartheid va separar la població per races i ètnies, és a dir, en blancs, negres, mulats i indis, molt nombrosos a la regió (fins i tot Mahatma Gandhi hi va habitar una temporada), segregant els habitants en sectors com l’educació, la sanitat o  l’oci, reduint el vot només a la minoria blanca, l’única manera que tenia aquesta de poder governar.

Evidentment, les races discriminades, principalment la dels negres, no van restar resignades davant una situació tan injusta i, a través del Partit del Congrés, va lluitar contra el règim establert, en un principi per la via pacífica, però, més tard, també mitjançant actes violents, circumstància que va permetre el govern sud-africà qualificar les protestes com a situacions de terrorisme.

Va ser llavors quan va aparèixer un jove combatent anomenat Nelson Mandela, qui es va convertir en un símbol de la lluita contra l’Apartheid, sobretot quan, arran de ser detingut i jutjat, va ser condemnat a cadena perpètua, juntament amb altres rebels. Aleshores, es van fer més visibles les condemnes internacionals, amb la ruptura de relacions diplomàtiques, la imposició de sancions econòmiques o l’expulsió del país de varis esdeveniments esportius, com els Jocs Olímpics.

En un període en què el règim racista de Ian Smith a Rhodèsia havia ja finalitzat, quan l’estat, encapçalat per Robert Mugabe, es va convertir en Zimbadwe, la situació de la República Sud-africana es va tornar insostenible, quan per exemple hi va tenir lloc una salvatge repressió al barri de Soweto, a Johannesburg, on va morir l’activista Steve Biko, moment en què el nou president sud-africà, Frederik de Klerk, va decidir portar a terme una transició cap a la democràcia. 

De Klerk va excarcerar Mandela i tots dos, que van compartir el premi Nobel de la Pau, van portar el país a les primeres eleccions plenament democràtiques, que va guanyar el Madiba, el qual, lluny de cercar la venjança, va apostar per la convivència entre les diferents ètnies de l’estat.

A la foto, una imatge de la repressió policial davant una protesta.