LA INDEPENDÈNCIA D’ALGÈRIA

França va oposar més resistència que el Regne Unit alhora d’acceptar o facilitar la independència de les seves colònies, tot i que, en alguns casos, amb l’emblemàtic cas de l’Índia, els britànics també van intentar aferrissadament mantenir les seves conquistes. Algèria, per temes econòmics i també humans, doncs hi residien un munt de ciutadans francesos, es tractava d’una terra molt valorada pel govern gal.

Molts algerians van formar part de les tropes franceses durant la Segona Guerra Mundial i, en algun cas, van ser decisius per mantenir dret un exèrcit que havia estat escombrat i arrasat a Europa per l’Alemanya nazi d’Adolf Hitler. No obstant, un cop finalitzada la contesa, la metròpoli es va negar a donar ni tan sols una simple autonomia al país magrebí, que es va rebel·lar a la ciutat de Sétif.

Després de la mort d’alguns colons d’origen francès, les tropes imperials van portar a terme una terrible repressió contra els insurrectes, bombardejant diferents localitats i causant un gran número de víctimes mortals, algunes d’elles arran d’afusellaments sense judici previ, fet que va provocar que durant un temps els moviments sobiranistes algerians restessin inoperatius.

Tanmateix, molts dels homes que van combatre a favor de França a la guerra planetària, es van convertir més tard en els líders del Front d’Alliberament Nacional algerià (FLN), que va iniciar una autèntica guerra contra l’Imperi i va causar moltes baixes entre els habitants francesos de la colònia, anomenats els Pied Noir, que van formar un exèrcit pràcticament independent del govern de la Quarta República Francesa.

En una profunda crisi, doncs França acabava de perdre Indoxina i havia atorgat la independència al Marroc i Tunísia, el carismàtic Charles de Gaulle, heroi gal durant la resistència francesa en la Segona Guerra Mundial, es va fer càrrec de nou de la presidència de l’estat i va fundar la Cinquena República, vigent encara durant els nostres dies.

De Gaulle, davant el desastre de la guerra i malgrat la fèrria oposició dels Pied Noir i la part més dretana de la política francesa, va decidir signar la pau amb l’FLN, que comptava amb simbòlics líders com Houari Boumédiène i Ahmed Ben Bella, i va atorgar la independència al país nord-africà mitjançant els Acords d’Évian. 

A la foto, pancarta commemorativa de la independència del país magribí.