LA CAIGUDA DEL COMUNISME A EUROPA

Arran de les mesures socials, econòmiques i polítiques portades a terme pel premier soviètic Mikhaïl Gorbatxov, que van portar el nom de Perestroika, el comunisme va començar a trontollar a Europa, tant a la mateixa Unió Soviètica (URSS) com als països que es trobaven sota la seva òrbita, tot i que segurament el mandatari rus no hagués volgut en cap moment arribar tan lluny amb les seves reformes.

Tres estats de l’est d’Europa, que van entrar sota la influència soviètica després de la Segona Guerra Mundial, Hongria, Txecoslovàquia i Polònia, ja havien intentat, de diferents maneres, obrir camins cap a la llibertat: els magiars amb una revolta l’any 1956, la qual cercava eliminar totalment el comunisme; els txecs i els eslovacs amb l’anomenada Primavera de Praga de 1968, quan el dirigent Alexander Dubcek va intentar construir, com ell va comentar, un socialisme amb rostre humà, i, finalment els polonesos, ja durant la dècada dels 80, amb el protagonisme del sindicat Solidarirnosk, establert a Gdansk i amb el carismàtic Lech Walesa com a líder.    

Tots els intents insurreccionals descrits en l’anterior paràgraf van fracassar, però, una vegada iniciada la Perestroika, aquells van ser els països que van aconseguir allunyar-se més ràpidament de l’esfera soviètica i obtenir règims de caire democràtic, destacant les figures del ja significat Walesa, que va arribar a ser president de Polònia, o de Vaclav Havel, un dramaturg txec que va liderar la Revolució de Vellut i el qual va propiciar la separació pacífica entre les repúbliques de Txèquia i Eslovàquia.

Un tema apart mereix el de la República Democràtica Alemanya, doncs en aquest cas, el seu abandonament de la ideologia comunista va motivar la històrica reunificació alemanya, dividida arran de la derrota germànica en la Segona Guerra Mundial. La unió entre les dues alemanyes va tenir com a símbol l’enderrocament del Mur de Berlín, el qual, quasi 30 anys abans, havia construït la Unió Soviètica sota la direcció de Nikita Khrusxov. El canceller democratacristià Helmut Kohl va ser l’home clau en aquella fita de la història recent del continent europeu.

El procés de Bulgària i Romania, potser els dos estats més pobres dels que van estar més de 40 anys en l`òrbita de la URSS, va ser molt diferent: el primer país va portar a terme la transició més per inèrcia que no pas per una revolta, però, pel que respecta a Romania, hi va tenir lloc una autèntica revolució contra el règim de Nicolai Ceaucescu, que es negava a deixar el poder. Quan el dictador intentava fugir, una vegada la situació era ja insostenible per als seus interessos, va ser capturat juntament amb la seva esposa Elena, sent tots dos executats sense cap mena de judici previ.

Més al sud, als Balcans, es trobaven els casos d’Albània i l’antiga Iugoslàvia, encapçalats per Enver Hoxha i el carismàtic Josip Broz Tito respectivament, que malgrat abraçar el comunisme, van poder prescindir del domini soviètic. Tots dos estats van deixar enrere els règims socialistes, sent devastador en el cas de Iugoslàvia, quant la regió va quedar dividida en els nous estats d’Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina (BiH), Macedònia, Sèrbia i Montenegro, en alguns casos, com els paradigmàtics de Croàcia i BiH, arran de cruents i sanguinaris conflictes bèl·lics.

La mateixa URSS, més tard de les independències de les tres repúbliques bàltiques, Estònia, Letònia i Lituània; un cop d’estat comunista fallit contra Gorbatxov i la destitució d’aquest, substituït per Boris Ieltsin, va emprendre un nou camí que va comportar, fins i tot, la seva desaparició, amb el sorgiment de 12 nous estats sobirans: Armènia, Azerbaidjan, Bielorússia, Geòrgia, Kazakhstan, Kirguizistan, Moldàvia, Rússia, Tadjikistan, Turkmenistan, Ucraïna i Uzbekistan. En alguns casos, també hi van tenir lloc conflictes en forma de guerra, especialment a la zona dels Càrpats, amb l’exemple de les dues conteses a la república de Txetxènia.    

La transició de tots aquests estats, molts d’ells recentment independitzats, no va ser gens fàcil, doncs a part de les guerres descrites, aquestes regions van haver d’adaptar-se a un capitalisme salvatge i a l’aparició de diverses, potents i perillosíssimes màfies, sense oblidar l’arribada de governs molt propers a la ideologia feixista, com ha succeït els últims anys a Hongria o Polònia, paradoxalment dos dels estats que van poder entrar a la Unió Europea.

A la foto, manifestants romanesos contraris al règim de Nicolai Ceaucescu.