LA DESCOLONITZACIÓ

Durant bona part del segle XIX, a causa de l’excés de població i la necessitat de vendre els excedents industrials per part de les principals potències europees, principalment Anglaterra i França, diferents països europeus es van llançar a la colonització de diverses regions dels continents asiàtic i, molt especialment, africà. 

Després de la Segona Guerra Mundial, i amb l’adveniment dels Estats Units i la Unió Soviètica, totes dues partidàries de l’emancipació de les regions ocupades, com a grans potències mundials, van iniciar-se els moviments de descolonització, en primer lloc a l’Àsia i, més tard, a l’Àfrica.

Pel que respecta al continent asiàtic, durant la guerra, el Japó va ocupar vàries de les colònies europees, les quals van tornar al seus antics imperis una vegada derrotat l’estat nipó després dels llançaments de les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki. Tanmateix, per exemple, i en alguns casos arran d’importants conflictes bèl·lics, Indonèsia es va independitzar d’Holanda, Indoxina, després de la batalla de Dien Bien Phu, va aconseguir derrotar França i la regió es va dividir en Vietnam del Nord, Vietnam del Sud, Laos i Cambodja, i l’Índia, la Joia de la Corona de l’Imperi Britànic, va assolir la seva sobirania, encara que va haver d’acceptar la separació del Pakistan musulmà.   

Pel que fa a l’Àfrica, entre les dècades dels 50 i 60, van aconseguir la seva independència tots els països del continent amb l’excepció de les colònies portugueses, que ho farien després de la Revolució dels Clavells, i el Sàhara Occidental, que va ser ocupat pel Marroc mentre el dictador espanyol Francisco Franco agonitzava. Els casos més destacats van ser les sobiranies de Kenia o el Sudan de la Gran Bretanya, el Zaire de Bèlgica o el Senegal, el Marroc, Tunísia i Algèria, aquesta última després d’una cruenta guerra, de França.

Els nous estats i altres de l’anomenat Tercer Món van intentar evitar participar en cap dels grans blocs que van protagonitzar la Guerra Freda i alguns van formar part del moviment dels No Alienats, que van organitzar una històrica reunió a la localitat indonèsia de Bandung, on països com l’amfitrió, l’Índia, Egipte o Iugoslàvia van destacar-hi amb força, però, tard o d’hora, la majoria van acabar entrant en l’òrbita capitalista i nord-americana, amb els exemples del Pakistan, el Marroc o Indonèsia, després de l’assassinat del seu primer president Kusno Sukarno, o, sobretot de la soviètica i comunista, com van ser els casos d’Egipte, Síria, Algèria, l’Índia, en el període presidit per Indira Gandhi, o la mateixa Indonèsia de Sukarno.

En línies generals, aquests nous estats van haver de superar factors com la pobresa, la fam, la corrupció, els cops d’estat militars, les guerres civils o una extrema dependència econòmica de l’exterior, moltes vegades de les seves exmetròpolis. 

A la foto, Jawahartal Nerhu i Mahatma Gandhi, els dos grans protagonistes de la independència de l’Índia.