LA PROCLAMACIÓ DE L’ESTAT D’ISRAEL

Després de molts anys de continuades immigracions a Palestina de ciutadans jueus des de diferents estats europeus, d’importants friccions amb la població autòctona àrab i d’intenses i complicades converses amb el Regne Unit, protector de la zona, Israel es va proclamar com a estat independent l’any 1948, sota el mandat de David ben Gurion.

Amb l’esclat del moviment del Sionisme, fundat pel ciutadà austríac Theodor Herzl encara durant el segle XIX, es van iniciar les migracions cap a palestina, considerada pels jueus la terra promesa i de la qual, molts segles abans, havien estat expulsats per diferents pobles que s’hi van instal·lar al llarg de la història, com els romans, els bizantins o els otomans.

En aquell període, Palestina, com una gran part del territori d’ètnia àrab, es trobava subjugada en l’Imperi Otomà, fet que va canviar després de la finalització de la Primera Guerra Mundial, quan, arran de les derrotes de les forces centrals, van desaparèixer els imperis Austro – Hongarès i l’administrat pels turcs, quan es van originar el naixement de nous estats independents, com Iugoslàvia o Txecoslovàquia, o països que van convertir-se en protectorats de les dues grans potències europees, el Regne Unit i França, com van ser els casos de Síria, l’Iraq o la mateixa Palestina.

En el cas del territori palestí, l’espai va ser administrat per la Gran Bretanya, que va observar amb preocupació la massiva arribada de ciutadans jueus des del continent europeu, que, a mesura que es va anar fent més profunda, va xocar inevitablement amb la població autòctona d’origen àrab, motivant la situació una problemàtica difícil de resoldre.

Arran de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, i de la tragèdia de l’Holocaust, quan el règim alemany nazi d’Adolf Hitler, mitjançant camps de concentració i extermini, va portar a terme el genocidi de la població jueva, amb un balanç final d’uns sis milions de víctimes mortals, els guanyadors de la contesa, principalment britànics i francesos, que amb horror havien descobert la barbàrie nazi, van haver d’acceptar un èxode massiu de ciutadans hebreus cap a Orient Mitjà.

Les friccions entre àrabs i israelians, sumades als atacs terroristes dels extremistes jueus, grup en el qual hi va destacar el futur primer ministre Menahem Begin, o l’assassinat del governador britànic de la zona, van provocar que el Regne Unit es retirés de la regió, període en el qual la recentment creada Organització de les Nacions Unides (ONU) va traçar la divisió del territori entre una part palestina i una altra israeliana, que no va ser acceptada, crec que en un històric error, per part dels dirigents àrabs.

La proclamació de l’estat hebreu va ser seguida per la primera de les guerres que va enfrontar els dos pobles, que, com succeiria més tard amb altres conflictes, com el de la Guerra dels Sis Dies l’any 1967, va acabar amb una aclaparadora victòria israeliana, fet que no ha servit per posa punt i final a una de les problemàtiques més greus, tenses, controvertides i llargues de la història contemporània.

A la foto, proclamació de l’estat d’Israel amb David ben Gurion com a protagonista.