L’OFENSIVA DEL TET

En un dels períodes àlgids de la Guerra de Vietnam, la guerrilla comunista del Vietcong va llançar, durant la festivitat del Tet, l’any nou del país del sud-est asiàtic, un terrible i sorprenent atac contra l’exèrcit nord-americà, que aquest, de certa manera, va poder redreçar, però a costa de patir un gran número de víctimes i de portar a terme polèmiques i cruents accions que van ofendre l’opinió pública.

Després d’assolir la independència de França, arran de la batalla de Dien Bien Phu, la regió d’Indoxina es va dividir en quatre estats: Cambodja, Laos, Vietnam del Nord i Vietnam del Sud. La posició estratègica de la zona vietnamita, així com el perill que la ideologia comunista de la part septentrional s’expandís cap a la meridional, van originar l’interès dels Estats Units per controlar el sud-est del continent asiàtic.

Durant la presidència del republicà i heroi militar Dwight Eisenhower, es van enviar al Vietnam els primers consellers nord-americans, en una època en què va tenir una gran importància la política intervencionista i profundament anti-comunista del secretari d’estat John Foster Dulles i, sota el mandat de l’administració del demòcrata John Kennedy, es va incrementar l’arribada d’emissaris estatunidencs a la regió.

No obstant, no va ser fins a l’estada a la Casa Blanca del també demòcrata Lyndon Johnson, president arran de l’assassinat de Kennedy, quan els Estats Units no es van involucrar profundament en la contesa, aliant-se amb el govern dictatorial, autoritari i corrupte de Saigon, fet que compensava l’ajut de les dues grans potències comunistes, la Unió Soviètica i la Xina, al règim de Hanoi i la guerrilla del Vietcong.

Les tropes nord-americanes es veien impotents davant uns incansables, abnegats,  combatius i quasi imperceptibles guerrillers que sabien moure’s perfectament en l’espessa i profunda selva de l’estat asiàtic i que sorprenien constantment els soldats estatunidencs a través de continuades emboscades, però l’Ofensiva del Tet va suposar un contratemps nou, terrible i desastrós per a les seves files, doncs la batalla va arribar fins i tot a l’interior de la seva ambaixada a Saigon.

L’exèrcit nord-americà, després de moltes dificultats i penúries, va aconseguir remuntar la situació, però, des de l’aspecte moral, els marines no van poder mai superar aquell horrible enrenou. A més, la salvatge repressió dels soldats cap als guerrillers del Vietcong i contra la població civil del país, atacada amb substàncies químiques com el gas mostassa o el napalm, va ser presenciades amb horror per la població dels Estats Units per televisió.

En un període en què es van fusionar corrents com la pacifista contracultura hippy o el moviment dels afroamericans pels drets civils (molts dels soldats al Vietnam eren de raça negra), el govern de la Casa Blanca, a la qual ja havia arribat el polèmic polític republicà Richard Nixon, va començar a replantejar-se la seva retirada del sud-est asiàtic, fet que es va produir al cap d’uns anys amb els Acords de París, que van aplanar el camí dels comunistes, que van conquistar Saigon i van unificar l’estat.   

A la foto, soldats nord-americans en acció durant l’Ofensiva del tet.