EL NOU ORDRE CAPITALISTA

Després de la Segona Guerra Mundial, diferents factors van motivar que s’instaurés l’anomenat estat del benestar a diferents estats europeus: la necessitat de reconstruir uns països que havien quedat destruïts després del conflicte planetari, el record del crack de la borsa novaiorquesa de Wall Street per l’excés del protagonisme de la iniciativa privada o l’intent d'aturar els partits comunistes, molts forts en llocs com França o Itàlia.

El cert és que les noves polítiques socials van funcionar perfectament i, per exemple, el gran derrotat de la Segona Guerra Mundial, Alemanya, va viure un autèntic miracle econòmic, malgrat que el país havia quedat en runes arran dels bombardeigs aliats al final de la contesa. Igualment, estats com el Regne Unit, França o Itàlia, un altre dels perdedors del conflicte bèl·lic, van transcórrer per una conjuntura econòmica molt positiva, sobretot durant la dècada dels 60 del passat segle.

Tanmateix, la gravíssima crisi econòmica iniciada l’any 1973, a causa de l’augment vertiginós dels preus del petroli i els seus derivats, la percepció va canviar dràsticament i des de molts sectors dretans, liberals, capitalistes i conservadors es va començar a qüestionar seriosament l’estat del benestar, grups que a més a més estaven totalment en contra de l’evolució que havia realitzat el món arran de successos com la contracultura hippy o els fets de Maig a França.

No és estrany doncs que, entre finals del decenni dels 70 i inicis dels anys 80 del segle XX, hi tinguessin lloc al món canvis profundament conservadors i involucionistes com la victòria de la política ultra-liberal Margaret Thatcher a les eleccions britàniques, del molt dretà polític republicà Ronald Reagan als comicis dels Estats Units, per primer cop, del partit Likud a Israel, en la persona de Menahem Begin, o de la revolució islàmica a l’Iran, mitjançant el protagonisme de l’aiatol·lah Rudol·lah Khomeini, sense oblidar l'elecció com a papa del polonès Karol Wojtyla, anomenat Joan Pau II.

Les polítiques econòmiques de caire liberal i anti-socials de Thatcher i Reagan van suposar el començament de l’adveniment ultra-capitalista que ens ha portat als nostres dies i, penso, que les causants d’aspectes com la desigualtat social, els grans percentatges d’atur, la precarietat laboral, l’empobriment de la classe mitjana, la revifalla de partits d’extrema dreta o la terrible carestia econòmica que es va iniciar l’any 2008, la pitjor des de la provocada per la caiguda de la borsa de Nova York l’any 1929.

I mentre tot això succeïa, i es produïa igualment la desaparició de la Unió Soviètica i del comunisme a Europa, els partits socialistes i socialdemòcrates europeus realitzaven un clar gir cap a la dreta i les polítiques capitalistes, com bona mostra en són els casos de François Mitterrand i François Hollande a França, Gerhard Schröder a Alemanya o Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero a Espanya.   

A la foto, una trobada entre Margaret Thatcher i Ronald Reagan.