LA CRISI ECONÒMICA DE 2008

Després d’un començament se segle que es va caracteritzar per la bonança econòmica, el món, i de manera molt especial el continent europeu, va viure la seva pitjor carestia des del crack de la Borsa novaiorquesa de Wall Street l’any 1929.

En primer lloc, la crisi va aparèixer als Estats Units, amb l’enfonsament d’algunes entitats bancàries que havien apostat per les anomenades hipoteques escombraries, moltes de les quals mai van poder arribar a recuperar els diners prestats, per ràpidament propagar-se a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, afectant en un primer moment a grans potències de la Unió Europea com Alemanya, França, Itàlia o el Regne Unit.

Tanmateix, van ser alguns dels estats menys desenvolupats de la Unió Europea, concretament Irlanda, Grècia, Portugal, Espanya o la mateixa Itàlia, els que van rebre el pitjor impacte de l’enfonsament econòmic, havent de ser intervinguts els tres primers, com més tard o seria també l’illa de Xipre, sent especialment greu el cas del país hel·lè, que molt a prop va estar d’abandonar l’euro i tornar al dracma.

En el cas d’Espanya, el país va trigar alguns mesos en sentir la carestia, la qual havien minimitzat en un principi José Luis Rodríguez Zapatero i Pedro Solbes, respectivament president del govern i ministre d’Economia. La problemàtica, però, va arribar amb força i va originar una tassa d’atur espectacular, superant en gairebé totes les autonomies el 20%, sense oblidar les adversitats d’alguns bancs, com el Popular, Bankia o Caixa de Catalunya, o la vertiginosa pujada de la prima de risc.

La crisi, en línies generals, va provocar fets com un gran número d’aturats, una enorme desigualtat social, la pobresa d’àmplies capes que havien format part de la classe mitjana, la precarietat laboral, nombrosos i traumàtics desnonaments d’habitatges, fortes i terribles retallades en sectors tan sensibles com la sanitat o l’educació, el descens dels partits polítics tradicionals o l’aparició d’associacions d’extrema dreta i de l’esquerra radical, aquesta última amb el moviment del 15 de Maig o dels Indignats.

Més o menys a partir de l’any 2014, la carestia va anar minvant, però les seqüeles han estat importantíssimes a causa d’un sistema capitalista salvatge, ultra-liberal i deshumanitzat, que va començar a prendre cos entre finals de la dècada dels 70 i començaments del decenni dels 80 del passat segle XX, mitjançant les polítiques conservadores de Margaret Thatcher a la Gran Bretanya o de Ronald Reagan als Estats Units.

A la foto, una multitudinària manifestació a Atenes a la plaça Sintagma, davant el parlament grec.