EL PLA MARSHALL

Quan va acabar el desastre de la Segona Guerra Mundial, els estats europeus que més havien patit els seus estralls, com el Regne Unit, França, Alemanya, Itàlia o la Unió Soviètica, van quedar en ruïnes i en la més absoluta misèria.

Els Estats Units, pel contrari, que no havia rebut al seu territori la destrucció de la guerra i havia deixat ja enrere els efectes de la crisi produïts pel crack de la borsa novaiorquesa de Wall Street, es trobava en una important bonança econòmica, però comptava amb el problema que la seva elevada producció no trobés cap sortida.

Sense ànim de voler desmerèixer cap raó de caire solidari, segurament l’estat nord-americà, llavors regit per l’administració del president demòcrata Harry Truman, va observar la necessitat de pal·liar la crisi dels països europeus per poder introduir els seus excedents industrials, per la qual cosa es van atorgar importants i elevats crèdits que van portar el nom del seu impulsor, el llavors secretari d’estat George Marshall.

Una altra de les causes de l’atorgament d‘aquell ajut econòmic era evitar, i de fet suposava una condició per part dels Estats Units, que el comunisme no fes acte de presència a cap país de l’Europa occidental, doncs els partits amb aquesta ideologia comptaven amb un important seguiment en llocs com França i Itàlia, que van haver de fer hàbils estratagemes perquè no formessin en cap moment part dels governs respectius.

El Pla Marshall va motivar que en algun cas, com el d’Alemanya, la gran derrotada del conflicte bèl·lic planetari, la millora econòmica fos espectacular, i en altres, com els de la Gran Bretanya, França o Itàlia, els països poguessin sortir a poc a poc de la crisi i anar endavant. La URSS, els seus estats satèl·lits, encara que, per exemple, Txecoslovàquia era receptiva a l’ajut, o altres estats com Espanya, en plena autarquia franquista, en van quedar finalment fora.

A la foto, un cartell sobre el Pla Marshall.