LA COMPLICADA TRANSICIÓ DE L’EUROPA DE L’EST I EXSOVIÈTICA CAP AL CAPITALISME

Malgrat que tots els països de l’est d’Europa que havien quedat com a satèl·lits de la Unió Soviètica (URSS) després de la Segona Guerra Mundial, així com les 15 repúbliques que es van independitzar de l’antic estat soviètic, havien deixat enrere fèrries dictadures, la transició d’aquests estats cap a l’economia capitalista i la democràcia, que en molts casos mai ha arribat a ser plena, no va ser gens fàcil i senzilla.

Un apartat propi mereix el cas de l’antiga República Democràtica Alemanya, que es va reagrupar amb la part occidental del país arran de la caiguda del Mur de Berlín. La part oriental de l’estat reunificat va representar una important rèmora per a l’economia del país, el motor de la Unió Europea, i sempre ha anat a remolc del territori de l’oest, amb tasses més altes d’atur, precarietat o pobresa, sense oblidar que ha sigut past de bandes simpatitzants de grups neonazis.

Malgrat que no van estar exempts d’importants dificultats i problemàtiques, els estats que més bé se’n van sortir van ser Polònia, Hongria i Txecoslovàquia, que es va dividir en les repúbliques Txeca i Eslovaca. Tanmateix, aquests  països, sobretot els dos primers, han estat proclius a comptar amb governs molt propers a ideologies xenòfobes i d’extrema dreta.

Molt més complicada va ser la transició de Romania i Bulgària, els dos estats més pobres dels que van estar sota l’òrbita soviètica. Com succeiria amb la mateixa Rússia, es va tractar de llocs on la corrupció va passar a ser un dels problemes més greus, amb la proliferació d’alguns grups mafiosos, fet que no ha evitat, com en els casos de Polònia, Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia i Croàcia, que es convertissin en membres de la Unió Europea.

La part dels Balcans, formada per Albània i l’antiga Iugoslàvia, va viure períodes cruents, sagnants i molt violents, doncs, mentre el cas de l’estat que havia governat Enver Hoxha va tenir una trajectòria semblant a la de Romania i Bulgària, a la confederació que havia liderat Josip Broz Tito hi van tenir lloc les guerres d’Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, en el que va ser el pitjor conflicte al continent europeu des de la Segona Guerra Mundial, i Kosovo, sorgint finalment els nous ens independents d’Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia, Macedònia del Nord, Kosovo i Montenegro.

Finalment, pel que respecta a les exrepúbliques soviètiques, s’ha de diferenciar entre les europees i les asiàtiques. Pel que fa a les primeres, s’ha de significar la debilitat de la democràcia, la presència de governs corruptes, la implementació de diferents, perillosos i violents grups mafiosos i conflictes bèl·lics com els d'Ucraïna, Txetxènia o el que va enfrontar Armenia i Azerbaidjan.

Quant a les pertanyents al continent asiàtic, com són els casos de Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Turkmenistan i Uzbekistan, s’hi han instal·lat presidències dictatorials, o com a mínim molt autoritàries, algunes força pintoresques, en uns estats que es caracteritzen pels seus problemes econòmics, encara que la majoria d’ells han pogut evitar episodis en forma de guerra.    

A la foto, celebració per la independència d’Eslovènia.