LA DESARTICULACIÓ DE IUGOSLÀVIA

Josip Broz Tito va ser capaç, després de la finalització de la Segona Guerra Mundial, de mantenir unides les diferents repúbliques que van formar l’antiga Iugoslàvia, però arran de la seva mort, factor al què s’ha de sumar la desaparició del comunisme al continent europeu, van començar els problemes ètnics que van desembocar en diferents conflictes bèl·lics, alguns d’ells de gran magnitud.

La primera república que va proclamar la seva independència va ser el petit nucli d’Eslovènia, la part més avançada econòmicament parlant i la més propera pel que fa a la idiosincràsia europea. Després d’un curt conflicte bèl·lic, d’uns dos mesos de durada, el país va assolir la seva plena sobirania.

Molt més complicada i sagnant va ser la independència de Croàcia, que, una vegada proclamada al seu parlament, va haver d’afrontar una duríssima guerra davant les tropes sèrbies, en un conflicte en què es van viure gravíssims problemes de neteja ètnica, tant d’es d’un bàndol com de l’altre, i que va comptar amb episodis molt durs a la regió fronterera de Vukovar o a la bella ciutat dàlmata de Dubrovnik.

Tanmateix, el pitjor enfrontament a l’antiga Iugoslàvia va tenir lloc a l’enclavament de Bòsnia i Hercegovina, arran que la població musulmana de la regió, majoritària, optés per la seva sobirania, circumstància que no van acceptar les minories croata i sèrbia, sent aquesta última dirigida per sinistres personatges com Radovan Karadzic i Ratko Mladic, que van tenir el clau suport d’Slobodan Milosevic, president de la Federació Iugoslava. 

A Bòsnia i Hercegovina es van viure alguns dels pitjors actes a Europa des de la finalització de la Segona Guerra Mundial, com el bombardeig serbi al mercat de Sarajevo, ciutat que va estar assetjada durant llargs i penosos mesos, o, de manera molt especial, la terrible matança a la petita localitat d’Srebrenica, organitzada per l’exèrcit comandat per Mladic.

L’interès dels Estats Units, aleshores presidits per Bill Clinton, per acabar amb el desastre, davant la inoperància de la Unió Europea, va propiciar la feble i fràgil Pau de Dayton, quan el país es va dividir en una part sota jurisdicció de musulmans i croats i una altra de serbis, la anomenada i mai reconeguda internacionalment República Srpeska.

Seguidament va esclatar la guerra a Kosovo, quan els habitants d’origen albanès van proclamar també la seva independència, situació a la qual es va negar rotundament Sèrbia, que sempre ha considerat la regió com un dels seus bressols nacionals. La intervenció de l’exèrcit nord-americà, que va entrar de ple en la contesa, va ser clau perquè s’arribés a un alto al foc i el país acabés sent igualment sobirà, encara que alguns estats com Espanya encara no l’han reconegut.

Menys traumàtic va ser el camí de Macedònia del Nord, un altre país amb importants problemes ètnics, i Montenegro, la regió ideològicament més propera a Sèrbia, per obtenir les seves respectives independències. 

A la foto, Slobodan Milosevic (esquerra) i Radovan Karadzic.