ELS NO ALINEATS

Després de la descolonització, molt intensa als continents d’Àsia i Àfrica, durant les dècades dels anys 50 i 60 del segle XX, molts dels nous estats no van voler involucrar-se en cap dels dos blocs de la Guerra Freda, el liderat pels Estats Units i el comandat per la Unió Soviètica, tot i que poques vegades de fet ho van aconseguir.

La localitat indonèsia de Bandung va ser la seu de la primera conferència dels anomenats estats no alineats, quan, juntament amb el país amfitrió, que acabava d’aconseguir la independència d’Holanda i era llavors presidit per Muhammad Sukarno, un home amb una ideologia propera al comunisme, van trobar-se noves nacions sobiranes, com l’Índia de Jawahartal Nerhu o la Ghana de Kwame Krumah, així com estats com la Iugoslàvia de Josip Broz Tito o l’Egipte de Gamal Abdel Nasser.

Malgrat l’esforç d’alguns dirigents de no apropar-se a cap dels dos grans blocs mundials, el capitalista i el socialista, com va ser el cas de Tito, que va aconseguir l’heroïcitat d’allunyar-se de la Unió Soviètica de Josip Stalin, tard o d’hora, els representants del llavors anomenat Tercer Món van acabar en un o altre bàndol i, de fet, els No Alienats només realitzarien una altra trobada a Belgrad, capital de l’aleshores Federació de Iugoslàvia.

Així, per exemple, països com Jordània, Marroc, Pakistan, Vietnam del Sud i Indonèsia, després del cop d’estat que va enderrocar Sukarno, es van aliar amb els Estats Units, mentre Algèria, Cambodja, Egipte, Líbia, Síria, Vietnam del Nord o Índia, durant el període liderat per Indira Gandhi, van flirtejar amb la Unió Soviètica.

Totes aquestes nacions, la majoria amb la independència o la plena sobirania recentment assolida, van patir una multitud de revessos, problemàtiques i dificultats, com la inestabilitat política, els cops d’estat, les dictadures, la violència, les guerres, la pobresa, la fam, un excessiu deute extern o una gran dependència econòmica exterior, moltes vegades de les exmetròpolis.

A la foto, una imatge de la conferència de Bandung.